Robert Cama, amic (2)

El Robert al CEP explicant les activitats de l’Aula de la Gent Gran i, a sota, en una assemblea de Fòrum-Grama

El març passat vaig dedicar la glosa del capvespre al Robert Cama [*] en motiu de la seva mort. Ara, en vigílies de l’homenatge que se li retrà demà, escric una segona glosa des de la vessant de l’amistat. Recordo bé els inicis de la coneixença. Jo estava lliurat a la fundació de l’associació Fòrum-Grama i en venir ell vaig creure que seria un ferm col·laborador i, de fet, va assistir a les primeres reunions i a les assemblees, fins va escriure alguns articles. Però em va dir que lo seu no era crear coses sinó ajudar a grups que ja existien, encara que sempre es mantingué a prop del Fòrum.

Dinar de la gent de l’Aula a les Terrasses

Va ser quan s’instal·là a la ciutat l’Aula d’Extensió Universitària, amb el nom d’Aula de la Gent Gran, que el Robert va trobar el seu lloc. Era com la feligresia a la que s’havia bolcat quan era rector dels pobles de Pardines i de Campelles: s’hi lliurà plenament. El Centre Excursionista Puigcastellar acollí l’Aula, que tingué l’extraordinària sort de comptar amb la Mayte Arcusa, com a secretària, una sona activíssima, intel·ligent i molt simpàtica. El Robert n’era el director i alhora el primer d’apuntar-se a les activitats que sorgiren. Naturalment jo m’hi vaig adherir, però no podia anar a l’acte principal, la conferència mensual que es feia en dimecres, el dia de la setmana que ja tenia compromès tot l’any.

Els amics Jaume-P., Màrius i Robert

Afegeixo que on veia el Robert més feliç era en els dinars que ell i jo manteníem regularment amb el Màrius Sampere. No cal dir que les converses eren molt riques, a voltes amb temes molt profunds com el de la vida eterna o l’existència de Déu i, a voltes molt esborrajades. O apassionades, com quan parlàvem del maltracte que rep Catalunya del govern espanyol, en especial la llengua catalana, cosa que al Màrius l’encenia. Màrius Sampere era un home molt bromista i de finíssima ironia. En acabats els dinars anàvem a casa seva on ens esperava una copeta de whisky, de vegades servida per la seva esposa i, el més sovint, sense que ella se n’adonés.

¡Quantes anècdotes no ens podrien explicar els molts amics que va tenir el Robert!

[*] Robert Cama (1), 10 març, 2022

Sigues el primer en comentar on "Robert Cama, amic (2)"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*