Encetem el mes de setembre, per mi el mes més humil, més agradable. El mes que tanca les vacances i ens retorna a la vida diria “normal”. Un mes que de jovenet vivia amb una emoció especial: s’acostava el retorn al col·legi però abans vivia el meravellós temps de la verema. D’altra banda el setembre conté algun “sant” assenyalat –com l’arcàngel Miquel– i la festa de la Mare de Déu de la Mercè. I la que trobo més íntima i que visc més, la festa de la Mare de Déu de Núria, que es relaciona amb la bonica llegenda de les marededeus trobades.

Amb el setembre arriba la tardor, el temps en el que el paisatge es vesteix de colors magnífics. Diuen que el colorit de les fulles els ve perquè el fred les emmalalteix. El sol també perd vigoria –quan els efectes del canvi climàtic no ho desballesten tot–; escalfa menys, fa el seu curs a menys alçada i la llum brilla més neta. Això si el vent no s’encabrita i envia unes bufarades que sembla que vulguin despullar la Terra.

Tot això la natura i la sensació de qui la contempla des de la pau interior. Però “a fora”, la guerra! Vindrà un cop més l’11 de Setembre i sortirem al carrer recordant que encara la derrota del 1714 ens fa mal, que el govern espanyol –com acaba de reconèixer l’ONU–, continua oprimint-nos i perseguint-nos amb absolut desvergonyiment.

Però nosaltres “al vent, la cara al vent, les mans al vent… buscant la llum, buscant la pau”.