Vaig dedicar la glosa a Joana Jugan però penso que hi ha moltes dones que mereixen que se les recordi. Ho dic pensant –ara que és la festa grossa de Vilafranca del Penedès– en la senyora Roser, que tinc molt present, però de la qual, a part del dia a dia dels tres anys i mig que vam conviure, no en sé res més que el que em va dir l’amic Toio Ribes: que era d’un mas llunyà de Torrelles de Foix, que era viuda, que no tenia fills i que mossèn Juncà la recomanà als capellans de la vila. Res més! I una única foto, que li vaig fer al terrat de la vicaria.

La vicaria era la casa on vivíem els vicaris: el de la parròquia de la Trinitat i els dos de Santa Maria. La casa era a tocar de la basílica. Des de la finestra de la meva habitació veia davant per davant l’elegant i humil portal romànic. M’agradava contemplar-lo, tot penant en els molts vilafranquins que hi haurien passat per anar a missa, molts anys enrere. A la vicaria la senyora Roser era com la majordona o l’encarregada de la casa. A ella li tocava guardar l’ordre, cosa difícil perquè les visites de nois i noies no paraven, durant tot el dia.

Recordo sobretot i amb un profund agraïment la cura que va tenir amb mi, la primeria de ser a Vilafranca, quan vaig caure en una forta depressió: ella es convertí en guardiana de la meva salut. En primer lloc, sotmetent-me a un ordre rigorós, els menjars en unes hores fixes, el descans després de dinar i en acabat de sopar, res de res. Aquells dies es va fer cèlebre “la llonzeta del senyor vicari” que la senyora Roser demanava cada matí al mercat. I en segon lloc, la mena de guàrdia pretoriana a la que sotmeté les visites…

Quanta bona gent que hi ha al món! Quantes dones que silenciosament, humilment, han fet que viure sigui una cosa més humana i agradable!