Encara dura la controvèrsia sobre el maltracta que reben molts animals i animalets de part dels humans. Els bous i els toros, en primer lloc. Ahir encara llegia l’escrit d’una noia que defensava les curses de bous amb una bola encesa a les banyes, pels carrers del poble, adduint que era una festa tradicional i que ella s’ho passava molt bé, veient-ho. Una altra noia li preguntava: “Disfrutes fent patir l’animal?” El tema cobra tota l’actualitat perquè, com cada any, són molts els gossos i altres animals que en acabar l’estiu són abandonats, si no  massacrats, com passa en determinades pobles que els pengen dels arbres.

En canvi, m’admira l’estima que tenen moltes persones per un animalet que el tenen com un element més de la família. L’arriben a mimar tant, que l’animalet acaba sent més exigent que un fill, imposant-se als seus amos. He llegit de més d’un especialista criticar aquesta relació, sostenint que quan s’humanitza tant fins a tractar la mascota com a una persona, no és bo, sinó que s’han de guardar les distàncies. Però és que aquests animalets són tan llestos –i jo diria instintivament tan intel·ligents i carinyosos— que s’acaben imposant.

En l’extrem oposat al maltracta hi ha l’amor que moltes persones senten pels animalets mascota. M’emociona quan llegeixo pel carrer reclams de gent, sobretot de nens, que han perdut el gosset, o el gat, ¡o un ocell!, que, comunicant la pèrdua, gairebé ho escriuen plorant. Sens dubte l’estimació dels animals és una prova de sensibilitat i de civisme.

¡I el reconeixement dels seus drets, com a companys nostres que són, en la Terra comuna!