Ahir vaig ser a l’hospital, al vespre estava cansat però vaig seguir el partit de futbol del Barça i el Manchester City. Volia sumar-me als més de 91.000 persones que van acudir al Camp Nou i a les moltes més que hauran vist el partit a través de la televisió. Un partit d’una càrrega humana excepcional. Un partit que se celebrava per captar diners per a l’estudi de la dolorosa malaltia coneguda amb el nom d’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica), de la qual a Catalunya hi ha 400 afectats, una malaltia de la que es desconeix gairebé tot, a part dels efectes devastadors que produeix en les persones que l’han contret.

L’event girà entorn de l’antic entrenador del Barça i jugador de futbol, el navarrès Juan Carlos Unzué. Un home jove, atlètic, simpàtic i molt bona persona, que en lloc d’abatre’s, víctima de l’envestida del mal, li planta cara, i hi lluita en contra. I el que té un mèrit extraordinari, en parla i es mou per recollir diners per tal d’estudiar l’ELA i poder-li fer front.

Una nit d’una forta càrrega emotiva i de la vivència d’uns valors humans, que a mi em fa sentir feliç de ser català. Constatar que realment el Barça és més que un club, i que hi ha un gran públic que s’emociona en contemplar l’enteresa d’un home com Juan Carlos Unzué em reconforta, especialment en aquests temps en els que es ret culte al soroll, a l’espectacle esbojarrat dels qui viuen el dia a dia de pressa i frenèticament.

No fa encara dos dies que Unzué va dir: “Si algú m’hagués dit que es pot ser feliç en una cadira de rodes hauria dit que estava boig”. ¡Un miracle! que es dóna quan un creu en la força de la vida.