En la glosa d’ahir vaig dedicar un breu passatge a la senyora Pepeta. I és curiós: de fet no sé res, de la seva vida, no sé si havia nascut a Pallejà, ni si havia estat casada o si tenia fills… Tampoc mai no ho vaig preguntar a les cosines Rosina i Conxita i, no obstant, és la persona del poble que recordo més.

Potser perquè al passar per davant de la seva casa, i veure-la plantada als graons més alts de l’escala cada cop que pujàvem a les Masies de Sant Roc, ho vivia com un ritus i se’m quedà gravada l’escena com l’introit d’una litúrgia familir. L’he recordat també després, fins i tot ara que a les masies no hi pugem a peu; però quan hi arribo, davant per davant veig la casa de la senyora Pepeta, que ja fa anys que no hi és…

Perquè m’entristeix? No sabria dir-ho. L’evoco no només amb melangia, sinó amb una punta d’amargor, de desil·lusió… perquè la casa, tota ella de pedra encara que molt pobra, i que s’ha anat mantenint fins fa poc, abandonada del tot (malgrat ser una de les cases més antigues de Pallejà), ha perdut el sostre i m’imagino que el pis s’ha esfondrat i ara, pel buit de la finestra, es veu la falda del turó del  darrere.

Veure la casa és com sentir el pas inclement del temps. Un abandó anorreador.