Quan jo abans d’ahir preguntava per què no ens fiquem nosaltres en la política, no suggeria entrar als partits, que crec que són un constructe totalment superat. Volia dir que sortim de l’estat de decepció en què ens trobem que, a més de desconcertar-nos, en paralitza: com aquell que ha caigut en terra movedissa i que, si no se n’escapa, el seu propi pes l’enfonsarà, i morirà.
Volia convidar la gent a creure en ella mateixa. El desànim et fa veure la part lletja de les coses i si ens hi abandonem, ens priva de creure en la força que tenim cadascú de nosaltres. Som una veu que unida a les altres veus fa molt soroll i, com ha dit Mireia Plana a la UCE referint-se a la salvació de la llengua catalana, “si hi ha una massa crítica que reclama i exigeix el català farà una forta pressió social”, i guanyarem. Poso l’exemple de la meva denúncia dies enrere sobre el catastròfic tanatori que tenim. Només dues persones van afegir un comentari! ¿Us imagineu què hauria passat si les més de cinc-centes persones que llegeixen el capvespre s’haguessin unit al meu crit?
Acabo amb el fet que més ens preocupa i que tenim la sort de viure els catalans: construir un país nou, modern, plenament democràtic que ens permetria afrontar els problemes que tenim de manera justa i equitativa. D’acord que els polítics del govern espanyol s’hi oposen amb sanya i que els de la Generalitat s’han rendit. Però ¿i nosaltres? ¿Ens reclourem en el desànim? Si en lloc de plorar per la nostra dissort i morir en la decepció un milió de persones demà (o ´11 de Setembre) ocupem el carrer i fem sentir la nostra veu i ens enfrontem amb el govern espanyol, acabarem aconseguint el nostre somni.
Cal creure-hi, per aconeguir el que volem.
Hola Jaume. Tens tota la raó, hi han maneres de fer o participar en política més enllà dels mateixos partits. Tot i que aquests, via els representants elegits a les eleccions, seran els darrers responsables de dur a terme les polítiques de cada institució. Però certament, des d’una associació de barri fins a un portal d’internet tipus change.org , o emprant mecanismes com les iniciatives legislatives populars , podem deixar sentir la nostra veu per influir en les polítiques de la comunitat i d’un país. Però la qüestió, per mi fonamental, és fins a quin punt ens interpel·len per realment acabar implicant-nos d’una manera o altra…
Un altre tema és la qüestió catalana… com molt bé assenyales, el govern espanyol ha fet i continua la tasca, una guerra bruta que hàbilment i perquè no dir-ho, també il·legalment, ha maquillat i amagat a conveniència… Fins al punt, entre altres coses, que no tenim figures fortes que liderin les reivindicacions, i això ha provocat el desencant de bona part de la gent. Però continuem latents!!