Incendis

No puc deixar de pensar en els terribles incendis que fa dies que cremen les terres de València. En primer lloc penso en el patiment de la gent que veu com es cremen les seves cases o que, evacuades pel perill, temen perdre-les, mentre contemplen el paisatge ahir molt verd, avui desolat. Un home deia plorós a la televisió: “S’ha cremat la meva vida”, una cosa certa que t’ha d’aclaparar irremissiblement. D’altra banda i molt positivament no puc deixar d’admirar els bombers, autèntics herois, que fan una feina arriscadíssima….

Em ve, però, un segon pensament o una angoixosa pregunta: ¿com és que en llocs tan abruptes, en muntanyes tan accidentades i tan poc accessibles s’hi han construït tants pobles i s’hi han fet tantes urbanitzacions? La pantalla ens mostra les dificultats que els bombers tenen per acostar-se al foc, que han d’apagar sobretot des del cel, amb el desplegament dels helicòpters amb bosses plenes d’aigua, per l’abruptesa dels paratges incendiats.

Aquests incendis –com també els que hem patit a Catalunya– posen en evidència el menyspreu amb que es tracta l’agricultura. La terra, improductiva avui econòmicament, s’ha anat abandonant i el bosc l’ha ocupat, sense que els governs facin res. I no recordo on he llegit que l’alcalde de no se quin poble ha dit que el pitjor és que a la seva gent no li interessa la política, cosa comprensible veient els polítics actuals.

Aleshores, ¿per què no ens hi fiquem nosaltres i forcem que respongui a les necessitats que tan bé captem?

1 Comment on "Incendis"

  1. Manel Sayrach | 20 agost, 2022 at 08:01 | Respon

    Hola Jaume. Tens tota la raó quan comentes com l’abandó de les terres de conreu, provoca un creixement desmesurat del bosc i com n’és això de perillós per possibles incendis. Una situació semblant la trobem a Pallejà, a tocar de les Masies Can Roc. El que abans eren camps de cultiu formant marges al pendent de la muntanya, ara és un bosc espès. Amb algunes de les copes dels pins a tocar a poc més d’un parell de metres de les cases…
    En aquestes cases vaig passar-hi llargues temporades als estius, d’infant i jove, i m’agradava tenir-hi un bosc a tocar, on podíem jugar amb les germanes, cosins i cosines. Si bé és cert que el llarg d’aquests anys, el bosc ha crescut sense control, devorant els ametllers que abans hi havia i cobrint les parets dels marges dels camps. Potser el que caldria és una gestió acurada dels boscos com passa en altres indrets d’Europa…
    Una abraçada!

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*