Vull dedicar alguna glosa als terribles incendis que pateix el País Valencià i als greus enfrontament que es produeixen al Pròxim Orient i al drama que viu l’Afganistan. Però avui me n’escapo, tinc ganes d’evocar la pujada a un altre muntanya, la Pica d’Estats, la més alta de Catalunya, amb l’acampada al Pla de Boet, uns dies inoblidables. En aquell temps la carretera fins als peus del refugi encara no existia.  Carregats amb les quatre motxilles i els pertrets necessaris per passar-hi una setmana, vam arribar a dalt rebentats. Però, ¡quin descans, quin plaer que ens inundà quan se’ns obrí als ulls la magnífica praderia travessada per un riuet d’aigua puríssima i gelada, que se’ns oferí a nosaltres!

Abans d’enfrontar-nos amb la Pica vam pujar a altres muntanyes i vam fer moltes excursions, per un paisatge sempre meravellós entre pics molt alts, vam pujar al llac d’Areste, trepitjant sempre la catifa verdíssima, xapotejant amb l’aigua, que s’esmunyia a cada passa que donàvem. La mirada es perdia tan aviat contemplant els cims com les llacunes, que vèiem falda avall. Finalment férem la Pica. Un itinerari molt llarg pel fons de la vall, fins a topar amb la paret del Sotllo, pel qual ens enfilàrem a la cresta on, per un camí gelat, sense dur ni grampons ni piolets ni un trist bastó, arribàrem al cim.

¿Com no evocar l’enorme satisfacció de quan has fet un cim? Asseguts contemplàrem davant nostre territori francès, amb la satisfacció de ser al cim més alt de Catalunya. ¡I que bo que vaig trobar el fuet i el pa, i el vaset de vi! Una excursió i un acampada de la que guardo un record vivíssim, del qual ressalto les nits tombats sota el cel més profund que he vist mai, amb tantes estrelles, tan llunyanes i, alhora, tan properes… mentre conversàvem a cor obert, intentant trobar la resposta a les grans preguntes de què som, o sobre l’existència i el sentit de la vida.

Records que perduren incrustats a l’ànima.