Vaig ser tres anys i mig a Vilafranca del Penedès, la meva primera destinació pastoral que vaig agafar amb una enorme il·lusió. De seguida em vaig adonar la gran valoració que es tenia dels vicaris en uns temps en els que la parròquia tenia un remarcable presència a la vila, i que tant el senyor degà, mossèn Tomàs com l’adjunt mossèn Vinyeta –el capellà estiracordetes que ho dirigia tot–, ens reservaven als capellans joves la feina més pastoral i, per nosaltres més engrescadora: el treball a l‘aspirantat d’Acció o Catòlica amb un gran nombre de nens, i els joves que en dèiem de l’Acció Catòlica Independent, i els joves de l’Acció Catòlica Obrera, la cèlebre JOC.

Em sorprengué la ciutat, qualificada de “ciutat senyora” pel savi mossèn Trens, i m’admirà la gran estimació que els vilafranquins sentien per la seva ciutat. I –al que anava en triar el tema del capvespre d’avui, responent a l’interès dels amics Antoni Ribas, Matilde Batalla i Fina Miralles—la passió amb la que vivien la seva Festa Major i, en especial, l’adoració que professaven a Sant Fèlix, que treien en llarga processó, fins que l’entraven a l’Església. ¡Un moment extraordinàriament impactan!t, com si el món sencer s’aturés i en un instant sublim l’ànima de la vila esclatés, i explotés: la multitud, els participants en la processó, els comparses, els diables, els bastoners, el cèrcol de dansa, els castellers… ¡tots a l’uníson rebien sant Fèlix!

A mi em feia pensar molt; capellà novell, no entenia que tothom –creients i no creients– es rendissin davant de la figura del patró de la Vila. Entrava a la Basílica durant la novena i m’admirava veure amb quin entusiasme practicants i no practicants cantaven els gojos! Em vaig anar adonant que en un poble hi arriben moltes coses procedents de moltes i diverses fonts i, en països tradicionalment catòlics com el nostre, moltes d’elles d’origen religiós. El poble se les fa seves, i acaben formant part de la seva ànima.

Sortosament!