Arran de la glosa d’ahir vaig rebre dos comentaris dient-me que m’havia oblidat de destacar dos sants, l’una dels amics vilafranquins Antoni Ribas, Matilde Batalla i Fina Miralles, que trobaren a faltar l’elogi de Sant Fèlix, l’altra de la Mariona, que em recordava santa Clara, de la que no vaig dir res perquè en la glosa em referia a la segona quinzena del mes d’agost. A sant Fèlix en realitat jo no li he tingut mai la devoció que es té als sants, però en els tres anys i mig de ser a la vila i viure amb intensitat la festa major, vaig pensar molt en el sant fins a fer-me la idea que superava l’aspecte religiós, esdevenint com l’encarnació mítica i popular de la vila de Vilafranca, i pensava dedicar-li un capvespre, explicant-ho, cosa que deixo per demà.

En canvi sí que em passà per alt un dels sants més estimats dels catalans, sant Roc, que no vaig veure al Calendari dels Pagesos perquè surt amb només les tres lletres: l’erre, l’o i la ce, i en petit, rere del nom ampul·lós i en majúscules de l’ASSOMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU. Me’n va fer adonar l’Albert Varela, sempre tan sensible a les coses del món català. I sí, té tota la raó: basti dir que per sant Roc uns 130 municipis celebren la festa major, fruit d’un devoció que remunta als segles XII-XIII quan el sant era invocat en temps de greus malalties infeccioses, causades per la pesta. Segon la tradició, sant Roc hauria nascut a Montpeller i hauria viscut a Roma, on es dedicà de ple a l’assistència dels apestats, atribuïnt-se-li molts miracles. Al sant l’acompanyava sempre un gos, que l’hauria curat de la pesta llepant-li les ferides.

Un record de sant Roc que s’uní a la festa de l’assumpció de Maria, originant la dita “Mare de Déu d’agost, sant Roc i el gos”. El Concell de Barcelona l’any 1515 nomenà sant Roc copatró de la ciutat de Barcelona i, recentment, la Generalitat ha declarat les festes en honor del sant que es fan avui Festa Patrimonial d’Interès Nacional.

Festes com la de sant Roc –de les que Catalunya n’és molt rica– amb la seva ingenuïtat, alegria i elevats sentiments formen ja part de l’ADN dels catalans.