Avui és la festa de l’Assumpció de la Verge Maria al cel, on els àngels l’haurien pujat un cop que hauria mort. Una mort passatgera que no hauria afectat el seu cos, per això més que de mort la llegenda parla de la dormició de Maria. La de l’assumpció era una festivitat els orígens de la qual es remunten molts anys enrere, però que no ha estat declarada com a dogma fins el novembre de 1950, pel papa Pius XII.

I hi hagueren grans festes en l’àmbit de l’Església catòlica. Era l’any que jo vaig entrar al seminari i recordo que els superiors em van demanar que pintés sobre paper la Mare de Déu pujant al cel, que van penjar a la part alta de l’edifici del seminari. Molts anys després, ja capellà, vaig apuntar-me amb el meu cunyat Carles a un dels viatges (que tenien molt de pelegrinatge) a Terra Santa, que organitzava el nostre company de curs Jordi Sánchez Bosch, un molt bon biblista però que tendia a acceptar com a verídiques les moltes tradicions localitzades sobre la vida de Jesús i de Maria a Terra Santa.

Un d’aquests llocs era l’església de la dormició de la Mare de Déu. A mi no em va agradar gens el lloc, i no cal que afegeixi que ja en aquell temps ja era poc crèdul a aquestes històries però, al pas dels anys i de viure la fe com la cerca de Déu en la seva presència oculta en el dia a dia de la vida, ara les festes religioses en el que tenen de folklore les valoro molt, per la seva capacitat de fer poble i d’unir les persones, mitjançant uns mites que n’eleven l’esperit.

No deixa e ser molt positiu creure que tot i viure en un món tan ple de desgràcies, ens espera el cel.