Avui no escric jo. Copio uns fragments colpidors d’un article de la Doctora Lourdes Mateu, en el llibre Incert editat pel centre Can Manyé, d’Alella, arran d’unes trobades sobre la covid-19. L’escrit és escruixidor i, alhora, d’una enorme calidesa humana.

La primera sensació que vaig tenir va ser la INCREDULITAT. (…) Serà com una grip. Però si ve, que encara no ho tenim clar, ningú té immunitat, el nombre de persones és molt gran, o no? (…) La INCREDULITAT va anar seguida de l’ESPERA. Ja ha arribat a Itàlia! Ho estan passant malament. Si ha arribat a Itàlia arribarà a Catalunya. Anem preparant els protocols, no en tenim ni idea (…) Després de l’ESPERA va venir la REALITAT. Ja és aquí. Ja tenim el primer cas. I no és un cas aïllat, en són dos. El nombre de treballadors que han de marxar a casa perquè han estat en contacte amb els pacients és molt alt. Estarem prou preparats? El nombre de sospites va augmentant. El nombre de pacients també. (…) Per això a la REALITAT va seguir l’ADMIRACIÓ. Era divendres al migdia, vam reunir tot el Servei. “Això va de debò” vam dir, “hem de deixar de fer el que estem fent per dedicar-nos exclusivament a això”, “Sí’, van dir: “Farem el que digueu que hem de fer, vosaltres”.

De l’ADMIRACIÓ vam passar a la FRUSTRACIÓ. No tenim tractaments suficients per a tots els pacients, fem una llista, quin pacient se’n beneficiarà més? No és just haver de decidir, no és just no tenir prou tractaments per a tothom. Així vam aprendre a fer amb el que teníem i no amb el que ens hauria agradat fer per a tothom.(…) La FRUSTRACIÓ s’acompanyà de la SOLEDAT. Els pacients estan sols, angoixats, espantats. “Truqueu a les famílies!” No sé quantes vegades vam repetir aquesta frase. I va venir la meva primera mort, una senyora de vuitanta-sis anys que es mor sola en una habitació. Truco al fill, em dona les gràcies i la que es posa a plorar soc jo. Ha marxat sola sense que ningú li doni la mà i li digui que l’estima. Feia temps que no plorava tant per una pacient que se’m moria i que ni tan sols coneixia; en tenim tants… Però a la SOLEDAT la va seguir l’esperança.

Després de l’ESPERANÇA ve la INCERTESA. Han baixat els casos, quasi no tenim pacients ingressats.(…) Tornarà? No volem que torni, però per què no ha de tornar? (…) Tornem a fer el que fèiem abans? Esperem? I tant que va tornar, va tornar una vegada i una altra, sembla que no n’aprenem. Quanta gent opinant a Internet en saben tant? (…) I aquests moments d’INCERTESA, una altra INCERTESA. “Fa mesos que he passat la malaltia i no em trobo bé. Què em passa, Doctora?” I després d’un pacient en van venir molts més. No s’ho poden inventar! Tots expliquen el mateix. S’hauria d’estudiar? Obrim una consulta i una altra i una altra. I avui dia encara no sabem el perquè de tot plegat, però ho intentarem esbrinar”.