Porto ja vint dies a l’hospital. Aquí, quan et donen l’alta i el paper amb l’informe de què tens i què t’han fet hi solen anotar quant t’hauria costat el servei, si l’haguessis de pagar. A mi m’agrada saber-ho i és quan m’adono del molt que tenim. Els ciutadans del ric Estats Units no tenen una sanitat pública com la nostra, i els països pobres –ara penso en Burkina Faso—ni somiar-ho. Duc gravat als ulls la maternitat de la capital del país africà, on vaig anar a portar unes medicines que m’havien demanat que els lliurés. Les dones que esperaven el part jeien estirades al terra del passadís, i em van dir que si no pagaven els remeis no els en donaven.

Explicant-ho a amics sempre hi ha algú que em contesta que ho pago jo, que ho paga ell, que ho paguem nosaltres, quan no és veritat. Ho paga la societat que, tot i els seus enormes defectes, cobreix, sí, amb l’aportació de tothom, però més grossad els qui tenen més, com els grans empresaris…. Fruit de molts anys de lluita per tenir una democràcia social, que encara ho ha de ser molt més.

Crec que és molt bo pensar en això. Quan veig els doctors que tenim, i les infermeres, auxiliars, celadors i personal de neteja que et cuiden no solament amb eficiència sinó també amb alegria i carinyo, no puc per menys que elogiar-ho, i parlar-ne, perquè ens adonem d’aquests valors socials, i ens animem a lluitar encara més perquè la nostra societat sigui encara millor.

El goig del molt que ja tenim ens farà mirar les mancances, no amb agror sinó amb ganes de superar-les.