Quina és la vita vera, la vida bona dels clàssics? Plantejar aquesta pregunta vol dir que hi ha vides que a aquests pensadors no els mereixerien el nom de vita vera, però la majoria de gent no estaria d’acord amb ells. Més aviat jo diria que la gent quan parla de bona vida es fixa més en coses menys profundes que les que defensaven els clàssics. La societat postmoderna s’allunya de la filosofia i de plantejaments seriosos. Preval l’individu, el dia a dia i passar-s’ho bé. I darrere d’aquest estil de vida hi ha l’afany dels poders dominants de fer diners, un poder que domina la propaganda, i que fa que sigui real la dita “donde vas Vicente? donde va la gente”.

Jo vaig viure els finals d’una època encara molt marcada per la influència positiva de l’Església (malgrat la insistència en el pecat). La societat no s’havia secularitzat i la gent respirava la moral catòlica: batejava els nens, els nens feien la primera comunió i les parelles es casaven per l’Església, amb l’admonició que havien d’estimar-se fins que la mort els separés. En la societat regnaven els aspectes bons d’una moral que s’abeurava en els aspecte positius de l’Evangeli, recollit en coses com les obres de misericòrdia i el precepte d’estimar el pròxim. Moviments exitosos i moderns com la JOC i l’Escoltisme atreien el jovent, i en política Prat de la Riba promogué l’escola púbica i les biblioteques, que van tenir una profunda incidència en la societat.

Nosaltres vam trobar en la JOC i l’ACO un mitjà engrescador que oferia una vida plena al jovent, en la mesura que incidia en els joves tant en l’aspecte personal com en el social. Però recordo que el dia que el company de la noia que més m’ajudà en la fundació de la JOC obrí la primera Discoteca de la ciutat, s’endugué molts dels nois i noies que s’acostaven als locals parroquials. També arribaren els televisors a les cases, aportant una visió del món, de la vida i de les coses molt superficial.

Que lluny de qui cerca el sentit de la vida i què hi fem, en aquest el món.