Ahir al buscar una foto per acompanyar la meva glosa, d’entre les poques que tinc aquí me’n van sortir dues que m’anaven bé. Vaig triar la de la noia fotografiada quan pujava amb la bici, arrossegant-la, cap a l’ermita de Sant Salvador de Sant Jeroni de la Murtra perquè es veu l’esforç que fa per arribar al cim i, a més, perquè és en un paisatge molt bonic. L’altra la prenc avui: és una foto de quan ja som al cim, després d’una llarga i dura excursió, i l’aprofito per distendrem una mica, evocant aquella excursió.
La foto és al cim del pic de l’Almanzor, el punt més alt de la serra de Gredos, del Sistema Central Ibérico. Hi vam pujar des de Madrigal de la Vera el Serafin Bravo, l’Antonio, Márquez, l’Ani García i jo, amb l’Andrés Castaño que ens va fer de guia, com a fill que era de Madrigal de la Vera, encara que vivia a Santa Coloma, amb la seva esposa Virtudes Senra. Jo havia llegit la guia que deia que el camí era llarg i dur, i ‘ascensió al cim complicada i perillosa. El vaig fer no sense un punt de temor. El vertigen que de tant en tant sentia llavors, apareixeria al final?. Però no: tot va anar molt bé i sempre més he recordat l’excursió com una les més boniques, més plaents i enriquidores que he fet.
En primer lloc pel paisatge . Una geografia dura, molta pedra i molta verdor, i pocs arbres Ens contaren que anys enrere hi havia uns boscos impressionants però que Felip II s’els carregà per emprar la fusta per construir els vaixells de la Invencible. Un altre aspecte que m’admirà va ser veure des de dalt una dona que pujava a peu, sola, treient les pedres del camí, perquè el señor (l’amo) del tros l’endemà pujava a veure la hisenda. Ja molt amunt vam passar la nit en el chozo d’un pastor amic de l‘Andrés, que hi passava l’estiu amb el remat de cabres. Amb ell vaig menjar per rimer cop de la meva vida un tros de cecina! i l’endemà fèiem l’últim tram, la pujada a l’Almanzor. No cal que digui l’immens goig que vaig sentir d’haver vençut les dificultats i d’estar una estona descansant, tot contemplant el paisatge que em semblà infinit.
Un altre dia evocaré la pujada a la Pica d’Estats. ¿Sorprendrà algú que compari la vida a l’ascensió d’un cim?
“Al cim d’una muntanya, s’hi troba la llibertat. Perquè per pujar-hi has hagut de lluitar, has descobert com som d’ínfims en comparació amb el que ens envolta.” M’agrada aquesta dita d’en Kilian Jornet, i l’utilitzo amb els meus alumnes quan a escola, tot treballant la qualitat física de la resistència, m’els enduc muntanya amunt fins un turó prop de l’escola amb unes vistes sobre el Baix Llobregat i Badalona espectaculars.
Una forta abraçada!
Quin goig de llegir-te, Jaume, mentre vas fent projectes de vida per als altres abans que puguis arribar al cim!
Sempre m’ha agradat la idea d’en Folch i Torres quan explicava que les coses importants de la vida ni s’ensenyen ni s’aprenen , s’encomanen.
Tu ens encomanes sempre el virus de la vida, no el de la mort.
La vida que és lluita, però també i, sobretot, llibertat, bellesa i amor.
Una mica de poesia de Vinyoli?
Aquesta fa per tu; la va dedicar a Goethe
“Atiant fogueres he passat els anys/ i de moltes eres / he fruït els guanys”.
A mi també em sembla, quan vaig d’excursió, que els últims cent metres abans de fer el cim i malgrat les dificultats, són plens d’esperança i de llum.
Una abraçada i fins aviat,
Conxita