Ahir vaig saber el resultat del Tac. Al matí van venir a veure’m els doctors Peris i España i a la tarda vaig tenir una llarga conversa amb la doctora Mateu, i m’ho van explicar, i amb tot detall. La veritat és que ja m’ho esperava que tindria un càncer al ventre. La cosa és greu i per la meva edat creuen –però el dilluns parlant amb els cirurgians ho decidiran— que no es pot fer cap intervenció, sinó només remeis perquè no pateixi, i la presa d’antibiòtics més potents, per evitar l’aparició de nous bacteris.
La veritat és que m’ho he pres molt bé perquè ja fa uns anys que soc conscient de ser al final d’una vida que ja és molt llarga, i perquè em miro la mort com l’últim pas del camí que és la vida. Fins vaig escriure que la mort em fa il·lusió, i és veritat. Com quan l’atleta ha fet una cursa, que el que desitja és descansar i celebrar la victòria.
Però mentre visqui i pugui continuaré escrivint, passejant, veient la gent i treballant pels ideals als que he dedicat tota la vida. Com a impulsor, i fins on arribin les meves forces. I m’agradaria contribuir a donar de la mort una imatge positiva, fins festiva i alegre, malgrat que els qui es queden aquí i qui marxa sentin tristesa per la separació, com quan els pares acomiaden un fill que va a viure a les Amèriques perquè hi té la parella i un bon treball; la separació els dol però estan contens pensant que la marxa suposa pel fill un futur millor, del qual ells també en fruiran.
Total un darrer esforç i hauré fet el cim.
Reprodueixo aquí el text publicat ahir 5 d’agost per l’Eugeni al grup de Whastapp.
Notícies de Can Ruti
El Jaume ja coneix els resultats del TAC que li van fer dijous. Confirmen les sospites inicials, sobre el lloc i la causa que provoca les pèrdues de sang (que deriven en anèmia) i originen els bacteris (el darrer l’esterococus faecius) que, un cop a la sang, li arriben al cor i li provoquen l’endocarditis (anem per la sexta). Avui divendres, al matí, els doctors Peris i España li han explicat abastament. Amb tots els detalls que el Jaume ha demanat. L’informe dels radiòlegs, al que accedim mitjançant La Meva Salut, diu, com a conclusió de les proves realitzades, que s’ha trobat un «procés neoformativo» (dient-li càncer) a l’angle hepàtic del colon, amb signes de disseminació en altres zones limítrofes (fetge, peritoneu i ganglis limfàtics locals).
En Jaume s’ha pres la nova situació amb el seu tarannà habitual. Content de no tenir dolors encara i satisfet de que li puguin donar l’alta aviat, per tornar a la residència i enllestir les coses que encara té pendents (i que tant l’il·lusionen): engegar el nou FòrumGrama digital dirigit per l’Odei, publicar la història de la Santa Coloma antiga escrita per l’Albert Noguera, gestionar la publicació d’una guia ‘turística’ de la ciutat, organitzar la presentació per l’Agustina del seu llibre Laetus dies hic, reunir-nos amb la regidora de Cultura per a decidir el futur del seu espai a la biblioteca del Fondo…
–Si em donen l’alta aviat, encara estaria a temps d’anar-me’n uns dies a Bossots, no creus? –em diu quan ens acomiadem al passadís de l’hospital.
Ets un fora de sèrie, Jaume. Tens una empenta i un entusiasme encomanador. Si et puc ajudar en alguna cosa de tota aquesta munió de projectes, ja ho saps. I una altra cosa. Ja saps que m’agrada cantar Raimon. Si vols triar una de les seves cançons, perquè la canti en el moment propici (ja m’entens) encantat de la vida, ja m’ho faràs saber.
Molt agraït, Albert. I en això de l’empenta crec que em guanyes. Agraeixo l’oferta, la faré saber als que tindran cura del meu “moment propici”. I afegeixo que a Facebook vaig escriure’t unes ratlles arran de la mort del teu pare; un gran home que ens l’has fet conèixer i estimar, però que ara en reassar la llista de les persones que t’ha esrit no ho he trobat. El deia i agraïa que elteu escrit en el llibre Bipolar ens el vas fer conèi`xer i simpatitzar-hi et deia que estic segur que el seu record cada dia te’l farà més gran, als teus ulls. Molts reords a la Neomí.
Hola Jaume, crec que en la nostra cultura falta una assignatura que hauria de ser obligatoria. No se quin nom donar-li però, potser s’hauria de dir ” Marató de vida” on s’estudiessin les diferents etapes de la vida d’una manera senzilla, sense tabús ni traumes per tal de poder arribar al final del recorregut d’aquesta marató amb normalitat tal com fas tu. T’admiro, sempre ho he fet, i ara malgrat aquests complicats moments que estàs passant , destjo que et puguis recuperar per poder portar a terme tot allò que desitges. Una!abraçada i molts ànims!!!!
Gràcies Jaume, pels teus comentaris. No t’arribo ni a la sola de la sabata, en entusiasme per viure. Deu tenir a veure amb la meva bipolaritat. En els moments d’eufòria, em quedaria aquí fins el darrer alè, però en els de tristor, la perspectiva de “marxar” em ronda per l’esperit. Sí, ja vaig llegir a Fc el teu escrit sobre mon pare. Moltes gràcies per les teves paraules.