Encara no sé el resultat del TAC que em van fer ahir i ho aprofito per dedicar la glosa al Turó del Pollo que, des que el vaig conèixer, estimo molt. Per això ara des de l’hospital i després d’haver-lo identificat en la serralada que veig des de la meva habitació, sovint se m’hi van els ulls. I aquests dies en especial perquè des del capvespre hi veig una llum intensa i intrigant (que en la foto del meu mòbil queda molt borrosa).

Per mi el Turó del Pollo (o Puig Castellar) té molta importància. Al cim d’aquest promontori s’hi establí un poblat iber, que els romans derrotaren i n’expulsaren els habitants, muntanya avall, a la plana, on molts d’ells acabarien sent els pagesos al servei de les viles que els soldats de l’Imperi s’hi construïren, esdevenint, de facto, el primers pobladors del territori al qual se li donà el nom de Gramenetum i que, anys després als primers de la nostra era, s’hi formaria el poble de Santa Coloma. Per això, i perquè el turó presideix el nostre paisatge, i perquè el tenim molt present, l’hem pogut qualificar de muntanya mare de la nostra ciutat.

Recordo les llargues estades que passava sol al cim, quan em vaig apuntar al servei de guàrdia dominical del poblat, un servei que el CEP fa des de molts anys. Alhora de vigilar que els visitants dominicals respectessin el poblat els donava un fulletó explicatiu i atenia les seves preguntes. Però hi passava moltes hores sol veient el mar i el cel, o passejant-me pels carrerons entre els habitacles semiderruïts. La curiositat i l’empatia van fer que una mica em sentís un veí més del poblat, avui mort.

I em vaig afermar en el desig que quan em mori hi enterrin les meves cendres; entre els xiprers que vaig plantar-hi i els antics moradors.