Ahir 20 de juliol va fer set anys que va morir l’amic Lluís Hernández Alcàcer, alcalde una pila d’anys de Santa Coloma, des del primer ajuntament democràtic. Home d’una peça –encara que amb la virtut que jo mai no vaig comprendre de saber-se acomodar a situacions ben diverses i a vegades, oposades. En ell predominava una determinació fonamental: la de viure per als atres. D’una vida austera, encara que a l’hora de triar un vi, un xampany o un wisky escollia el millor. Aquesta determinació es podia veure tan amb la prodigalitat com quan es treia de la butxaca dels pantalons les pessetes del sou per fer una almoina a la senyora que l’esperava a la porta, com quan deia a l’alcalde Maragall que l’excavadora per fer el segon cinturó hauria de passar sobre el seu cos, si no es feia subterrani. Aquesta seva determinació l’amic comú, el poeta Màrius Sampere, la remarcà en el poema que va escriure quan el Lluís morí. Em donà el poema escrit a màquina, amb la seva geroglífica firma dels anys de tremolor de les mans, remarcant-me el títol: era un crit perquè no marxés.

El Màrius em va dir “He escrit només el seu nom, i dos cop!, com podia repetir-ho infinites vegades: perquè no ens deixés.