Ara que som a l’estiu i en bona mesura hem superat la pandèmia i tornem a fer una vida normal, us diré que enyoro el cotxe per la llibertat que em donava per sortir i veure món. A més de la mobilitat, el cotxe era com una extensió de casa meva, hi duia la roba que podria necessitar, el paraigua, algun llibre, la tenda de campanya, coses per menjar… i, si em convenia, hi havia dormit, camuflat, en més d’una ciutat, o de nit en ple bosc, quan la ruta se’m feia més llarga del previst. Sobretot quan recorria França rere de les poblacions i parròquies anomenades Saine Colombe. Total van ser més de quaranta anys amb cotxe, primer un Quatre Llaunes, ideal pels camins de muntanya i, després, dos indefallents Opel Corsa. El febrer del 2017 ja no vaig renovar el carnet, feia uns mesos que havia caducat i entre l’aparcament, l’assegurança, l’ITV, el mecànic, mantenir-lo em resultava massa car.

¿Us estranyarà si dic que el cotxe m’era tan familiar que fins i tot m’hi vaig encarinyar?