Demà haig de tornar a l’hospital de Can Ruti. La doctora Lourdes Mateu m’ha trucat un cop que tenen ja el resultat de l’hemocultiu; resulta que tinc una gran anèmia i m’han de fer una nova transfusió de sang, als pocs dies de fer-me’n ja una amb dues bosses. Tantes anades a l’hospital des que fa vint anys que em van operar, m’han fet pensar en la frase que vaig llegir en un rellotge de sol, d’un poblet dels afores de Carcassona. Deia “Totes les hores et fereixen, l’última et mata”. Però a mi em ve al pensament la dita catalana “Qui dies passa anys empeny”. El rellotge de sol veu passar els dies i les hores com qualsevol de nosaltres, una mica enlairat i tocant-li moltes hores de sol, en la calma de la seva posició privilegiada…

Una frase –la del rellotge francès– que jo i tothom podríem dur gravada a la camisa, però no per posar-nos tristos, sinó contents pel fet d’arribar al final rics, per les moltes hores viscudes.