Pensava l’altre dia en la diferència que hi pot haver entre com veiem les coses i com són. Donava voltes a la crítica que determinada filosofia fa a l’empirisme, en oposició a l’idealisme,  que desconfia de com els nostres sentits ens presenten la realitat. De fet les coses les coneixem a través de l’oïda, del tacte, de l’olfacte… i, sobretot, de la vista. Però si un té un defecte a l’ull –que hi ha colors que no capta– en treu una imatge equivocada. Això parlant de manera senzilla i directa però la imatge que captem depèn també de la llum, de l’estona que contemplem l’objecte, si percebem els canvis que fa, si la veiem en la seva completesa o només un fragment. Hi he volgut fer una prova: penjo una foto i pregunto: ¿què hi veieu? Què és? Demà completaré la imatge i ho veureu.

La moraleja és clara: si un simple objecte demana no precipitar-se en el judici, què dir de coses complexes com la manera de ser o de pensar d’una persona?