La Garona és un dels meus rius preferits. Fa dos anys vaig anar a Bossòst i em vaig hostatjar en un hotel a la vora del riu. El veia de dia des de la finestra, i tota la nit en sentia la fressa. Però quan el vaig conèixer per primer cop em va decebre molt. Era l’any 1949, jo havia pujat a una acampada al cercle de Colomers, fent la dura pujada des de Tredós –i després la baixada–, sempre vorejant el riuet Aiguamoix que desembocava en el riu la Ruda, que just allí canviava el nom per dir-se la Garona. Vaig saber que el riu, rebent les aigües del massís de Saburedo i de mil afluents catalans més, s’escapava de Catalunya i que als 57 kilòmetres entrava a França, per dirigir-se majestuós cap a Bordeus, a quasi 500 kilòmetres, per desaiguar a l’Oceà. Tarat encara per prejudicis nacionalistes em feia ràbia que anés a morir just en la pèrfida França.

Avui, en canvi, amb quin goig visc la geografia!, en la que els rius són els primers camins que l’aigua ha obert a la Terra!