Ahir no vaig penjar la glosa i em sap greu perquè sé que hi ha persones que l’esperen. Em trobava enormement cansat. Ja fa cosa d’un mes que em sento amb poques forces, un decaïment general, que els metges del cor i de medicina interna en no trobar-ne la causa atribueixen en part al Covid. He pensat que com que el mal pot durar i a més som a l’estiu, en lloc d’escriure sobre temes que demanen que un s’entretingui pensant, faré us escrits més lleugers, comentant alguna de les moltes fotos que tinc. Serà com el “Bon dia” que diem així que ens llevem. Un escrits que avui els començo amb una fotografia de la ciutat de Santa Coloma, presa des de la falda del Turó del Pollo, tot remarcant-ne l’amplitud de la vista i, sobretot!, el cel.
El cel que he elogiat sempre. Adonar-te tot caminant pels carrers de la ciutat de quant a prop tenim el cel.
Bon dia.
Ja ho diu la cançó:
“Agermanats anirem caminant,
sota un cel ben blau,
joiosos himnes ressonaran,
d´amor i de pau”.
Moltes gràcies per escriure.
A vegades són les medecines les que et donen cansament o mareigs. Vigila si prens medecines que fan baixar la pressió. Salut!
Moltes gràcies, Josep Ramon. Crec que tens molta raó. Cada metge et recepta una medicia i fins penso que un cop dins teu, es deuen barallar. Espero, però, que el cos acabi imposant-se amb seny!
Amic Jaume P. ; Fins i tot quan la salut et posa tants entrebancs per a poder-nos expressar en paraules escrites l’entranyable Bon Dia de cada dia, tu fas caps i mànegues per a sortir-te amb la teva. Aquesta actitud és pròpia de qui estima profundament la Vida, singularment la meravella que és, malgrat tot, la Vida Humana.
Si tots i totes sabéssim dir Bon Dia com ho fas tú, al Món s’hi mantindria sempre la claror de l’Esperança. Jaume : Gràcies, moltes gràcies!.
Jaume : Gràcies, gràcies, gràcies.