Enceto la glosa d’avui quan els amics i familiars surten de vacances i jo somio en els paisatges que estimo; en acostar-m’hi i passar-hi uns dies. I veig a la televisió les imatges de l’aeroport, la gentada de persones que marxen o que arriben. Vivim en un món global en el qual les fronteres es difuminen. Però, alhora, mai no hi ha hagut tantes tanques, tants murs que barren el pas.

Em deia un amic que parlés del cel i de la llum, que tant elogio quan vaig a Santa Coloma, una ciutat que m’enamora. Però ¿com no referir-me a la tragèdia que acaba de viure un grup de migrants que, trencada la tanca, han estat aturats brutament per la policia amb empentes, patacades, cops de puny… i amb el foc dels fusells? Són ciutadans com nosaltres. Persones humanes que fugen de la misèria i de la guerra, que empesos per l’esperança d’una vida millor han fet un llarg viatge Àfrica amunt, per arribar a Europa on els diuen que la gent té de tot.

¡Quants migrnts no han mort ja, al final del llarg viatge que han fet fugint precisament de la mort! A Melilla les víctimes mortals de la salvatge intervenció policial ja passen de trenta. Víctimes d’una operació de la que el president Pedro Sànchez se’n vanagloria, perquè –diu– s’ha evitat eficaçment que entressin a Europa uns nous migrants.

Davant fets com aquest de vegades diem que no hi podem fer res. Però no és veritat: la primera reacció en lloc d’apartar-ne la mirada “perquè ens fa mal pensar-hi”, ha de ser pensar-hi, i fer nostre el drama. És la suma i la intensitat del pensar de la gent la que acaba imposant-se! I en això dels migrants hi ha encara massa dubtes, i el nostre testimoni té prou força com per obrir els ulls de la gent que ens és pròxima, començant pels de casa i especialment pels nens.

Idees que acaben imposant-se, sovint han començat a afermar-se a l’escola.