He aprofitat unes hores baixes per llegir d’una tirada la tragèdia de William Shakespeare, Timó d’Atenes. Potser fa dos anys que ja l’havia llegit, i no m’acabà de fer el pes. Shakespeare és el meu autor preferit, i sempre hi torno. Però el Timó em desconcertà i es veu que no soc l’únic: llegeixo en la magnífica introducció de Salvador Oliva, poeta i traductor, que fins hi ha crítics literaris que pensen que aquesta tragèdia no la va escriure ell, o –com opinen d’altres– que la van fer el Shakespeare juntament amb el dramaturg Thomas Midleton. Oliva opina que és de Shakespeare, però que no l’acabà de corregir prou perquè al cap ja li bullia el colossal drama La tempesta.
L’argument de Timó d’Atenes és estrany. Timó és un atenenc molt ric, que es lliura a l’estrany exercici de fer opulents obsequis als seus amics i coneguts, fins al punt que s’arruïna. Llavors recorre a aquests antics amics demanant-los que l’ajudin però els amics, tots, i amb mil excuses, se li giren d’esquena i llavors Timó passa per un terrible desengany, que li fa creure que no hi ha cap persona honesta i bona, i es retira del món, convençut que les bèsties són més humanes que la gent.
Quin judici fer, de Timó? Per a uns, que era un home extremadament bo, però ingenu. Per a d’altres, un poca solta imprudent i vanitós, delerós de ser considerat pels seus conciutadans. A mi m’agrada el que li diu el mordaç filòsof Apemant, amb qui ha tingut una estreta relació: Tu eres “abans un insensat, i ara, un beneït”. “Mai no has sabut on és el terme mitjà de la vida, sinó només els extrems”. La resposta de Timó és contundent: “Que esdevinguin les tombes l’únic treball de l’home i que sigui la mort el seu salari”.
Personalment no crec que hi hagi cap autor que t’ajudia tant a conèixer la persona humana com William Shakespeare.
Fapoc vaig llegir un monumental “El teatre de Shakespeare en els seu context” (840 pÀgines) de Jordi Coca, on passa revista a totes le seves obres. També Timó d’Atenes. Diu que és l seva obra més “nihilista” i que per això potser no es va estrenar mai. Una cosa curiosa: era una de les obres més apreciades per Karl Marx, que era un entusiasta de l’autor anglès. I li era apreciada perquè retrata molt bé el poder “corruptor” del diner. Què et sembla a tu?
Gràcies, Albert, pel teu comentari i pels que penges de tant en tant, que sempre fan pensar. Arran del comentari sobre Timò d’Atenes et diré que he rellegit la introducció de Salvador Oliva, i que em reafirmo en el que diu: el tema de l’obra no és el diner, sinó la decepció que el protagonista té de la gent, que quan necessita d’ells se li giren d’esquena. Una reacció desaforada i massa contundent, en condemnar tothom en lloc de referir-se als amics petulants, que s’aprofiten de la seva eixelebrada generositat. Una generositat viciada perquè amb el diner pretén comprar l’afecte i estimació de la gent, i una reacció desmesurada perquè es decep de la humanitat sencera. Malgrat les possibles deficiències textuals que puguin captar els entesos l’obra resulta apassionant. A mi m’ha interessat molt, i he disfrutat amb els incisius diàlegs i els extraordinaris discursos de Timò.
Gràcies a tu, per aquestes glosses diàries. No sé si saps que fa un parell d’anys em va pegar per llegir les obres completes de Shakespeare. Quines triaries, tu? Jo, fent-ne una classificació temàtica, em quedaria amb Enric V (quant a les obres de la història anglesa), Juli Cèsar (respecte a les clàssiques), El Rei Lear (pel que fa a les grans tragèdies), La tempestat (entre les “inclassificables”) i Les alegres casades de Windsor (comèdies). Rellegiré Timó d’Atenes i potser segueixo aquest fil, un altre dia…