Sant Joan Baptista és un sant que m’agrada des que jo era nen. M’hi havia familiaritzat gràcies a les reproduccions de quadres del Renaixement, en els quals a la falda de la Mare de Déu hi apareixia el nen Jesús, amb el seu cosinet, sant Joan. De més gran m’atragué la figura austera i ferrenya del predicador, que l’Església veu com el qui preparava el camí de Jesús. Un home pobre i auster que vivia al desert i s’alimentava de llagostes silvestres.

Quan el bisbe m’encarregà que fundés la parròquia del Fondo de seguida vaig pensar en sant Joan per patró. La proposta va ser molt ben rebuda pels membres de la comunitat, perquè feia uns anys que el barri celebrava la seva festa major pel dia de sant Joan. Quan es van acabar les obres del temple em mirava l’església i em semblava que recordava molt al Baptista: en mg d’un barri molt pobre i de gent treballadora que hi havia aterrat havent hagut de deixar-ho tot, no em costava gens pensar que la parròquia havia d’anunciar la proximitat de Jesús, abocant-se al servei de la gent.

Molts antics parroquians em diuen que en la humil església del Fondo van trobar aixopluc, i no només això sinó també –sobretot els adolescents i els joves–, una manera de veure la vida com una tasca humanitzadora. També la gent gran, les velletes, sobretot!, en les quals jo veia la dona que Jesús elogià més que a ningú, quan la va veure que al Temple donava com almoina unes poques monedes de l’escàs diner que tenia.

Com m’agradaria que les parròquies evoquessin l’oculta presència de Jesús, sobretot entre la gent més pobra.