Com vaig escriure en iniciar el mes de juny aquest mes presenta uns sants ben coneguts, i fins i tot algun de molt peculiar. Els sants –com és sabut–, els fa l’Església, molts a partir de la Cúria Vaticana, altres a iniciativa d’entitats o grups que estan interessats en promoure el fundador o fundadora, o la persona en la que s’emmirallen. Per això el santoral és el reflex de la societat i de l’època que es canonitza una persona.

Els d’aquest mes, els més populars i de fa temps són sant Antoni, sant Lluís i sant Joan Baptista. A mi –com escriuré demà–, Sant Joan Baptista m’atrau, tot i que em fa un cert respecte. Sant Antoni, potser pels acudits que se li pengen, em cau simpàtic. En canvi sant Lluís em xoca. La mateixa imatgeria, quasi sempre amb sotana negra i roquet blanc, i exalçat especialment per la seva passió per la puresa, em resulta carrinclona. Ara he repassat a Viquipèdia la seva vida i a més de descobrir-ne un simpàtic retrat de nen, m’he assabentat que era l’hereu del marquès Ferrante I Gonzaga, i que s’educà a la cort de Felip II i altres eximis personatges i que, molt influït per la seva piadosíssima mare, va entrar als jesuïtes i es lliurà a la pregària i a l‘ajut dels apestats, que li encomanaren la malaltia, i morí ben jovenet.

I hi ha un tercer sant –ho escric amb cursiva–, que si bé quan era al col·legi m’apassionà la lectura del seu emblemàtic llibre Camino, després de parlar-ne amb el bon professor Boix i Selva em va decaure, i sempre més ell i la seva obra em causen una forta aversió. Les coses –es diu– són del color amb què es miren. També la santedat de la gent, i diria que avui més que en la pietat ens fixem en la dedicació al bé de les persones, més enllà i tot de la caritat, perquè som conscients de la influència que té la societat en el bé i en el mal.

Com deia aquell, que Déu hi faci més que nosaltres!