Avui es casa amb la Sara el darrer company que es va adherir una llarga temporada al grup de sortides dels dissabtes, l’Adrià. Tota l’evolució d’un cicle, des que n’esperàvem el naixement fins que la campà al seu aire. Recordo molt bé quan venia a les sortides i quan ell als començaments feia l’excursió a coll i bé dels seus pares, i més d’un cop portant-lo jo… No cal dir que a ell i a la Sara els desitjo una feliç i venturosa celebració de la festa que faran a partir del capvespre, i que m‘agradaria molt acompanyar-los, però encara haig de quedar-me a la residència, fent repòs.

Un fet, el del casori, que em fa pensar com es compleix la llei de la vida i com s’ordeix la trama de la història. Des de la llei natural que la Bíblia converteix en precepte, “creixeu i multipliqueu-vos”, fins a l’ideal que proposa l’Església d’estimar-se “fins que la mort us separi”. O, arribant al súmmum, viure un amor etern.

En el totum revolutum que avui és la vida, i en especial la vida amorosa, no ens queda cap altre opció que desitjar molta sort a la parella i de prometre’ls que sempre ens tindran al seu costat, segons el lema difós durant les Olimpíades de Barcelona, tan bonic, d’“Amics per sempre”.