La festa d’avui se celebra des del segle XV promoguda per l’Església per difondre el culte a Jesús, en la seva presència en l’eucaristia. A Barcelona la processó va ser la manifestació ciutadana més representativa. En plena societat catòlica, a la processó s’hi abocava tothom, l’Església, la multitud de gremis que aleshores existien i les entitats que tenien qualsevol prestància. Jo encara vaig prendre part en una d’aquestes processons quan la secularització no l’havia abolit, amb els joves de la congregació mariana dels jesuïtes -un miler de nois universitaris-, empès per la pietat, i també per l’orgull de formar part del grup potser més nombrós que hi prenia part.

Ja a Santa Coloma i formant equip amb els joves capellans que vam arribar a la ciutat l’any 1965, seguint l’esperit del Vaticà II no vam afavorir els actes folklòrics que es barrejaven amb la fe, com la processó del Corpus. Però sempre he pensat que convertida en un acte cívic i els infants de protagonistes, la processó del Corpus jugaria un gran paper. Tota la seva fastuositat, la música, els rics elements folklòrics i les catifes als carrers per rebre els nens i les nenes, protagonistes de l’acte, remarcaria -com feia Jesús- el valor principal que té la infància en el món.

Evocava la processó que havia viscut al barri de Macosa quan era vicari de  Poblenou, en la que els nens desfilaven contents -i tant pobres- sentint-se aquell dia una mica importants. Que bé si el Corpus fos la festa dels nens i de les nenes! I sense oblidar l’invent tan bonic, tan suggestiu i tan senzill, de l’ou com ball, símbol de la fecunditat i de la renovació de la vida.

¿Hi ha expressió “més cristiana” que la que té com a protagonistes els infants?