La glosa d’ahir molts dels lectors habituals del capvespre, tot i que comencés dient “Avui no soc jo qui us escriu”, es van pensar que l’havia escrit jo. En realitat el text és de l’Eugeni Madueño a qui la tarda abans d’ingressar a Can Ruti li vaig demanar que escrivís una nota al capvespre explicant que mentre estigués a l’hospital no escriuria i ell, fent un joc de màgia, em substitueix literàriament, potser com efecte d’haver-se’m convertit en el meu álter ego en les feines que comporta l’ingrés a l’hospital.

Ara ja torno a ser a la residència i escric la glosa d’avui, que encapçalo amb una foto que em va fer el Pedro Madueño, segons abans que els cel·la dors de l’hospital em baixessin al quiròfan, per operar-me del cor. Era el 17 de maig de 2002. Jo ja tenia 72 anys i vaig preguntar al doctor Ruyra si valia la pena fer-me una operació tan aparatosa, sent jo tan gran. La resposta va ser que si m’operaven encara podria viure uns vuit anys, en un estat força acceptable. I així ha estat, però no vuit anys sinó que són ja més de vint, amb un nivell de vida esplèndid.

Hi he pensat, sobretot durant la llarguíssima transfusió de sang d’anit, que em va tenir tota l’estona desvetllat. Les cures d’ara ja no són per a molts anys sinó per apedaçar els que em queden, per anar tirant i esprement tot el que el viatge m’ofereixi. Però ¿em permeteu que us confessi una cosa? També vaig disfrutar pensant en el goig que sentiria si em moria i em retrobés amb els meus germans i revivíem, com quan érem nens, l’aventura que és la descoberta de la vida. Llavors -els anys de la guerra- en un món hostil, ara immersos en la meravella de l’univers.

De moment, però, torno a ser aquí. I mireu quina cosa tan petita: amb la il·lusió de poder passar uns bons dies de vacances, arribat l’estiu.