Avui no soc jo qui us escriu. Però mantinc el meu compromís diari amb vosaltres, els meus lectors/es i amics/gues. Ara mateix soc al ‘meu’ hospital de Can Ruti. Ahir al matí em va portar un per a vosaltres desconegut nebot que darrerament em fa de secretari. Vaig sortir de la residència de les Germanetes bastant esgotat. A les 11.30 tenia visita programada amb el cardiòleg Dr. Jorge López Ayerbe. El metge que més sap i millor coneix la part física del meu cor. Però jo no les tenia totes. Des de fa unes setmanes –coincidint amb el final del període en què vaig tenir la covid– estic molt dèbil i cansat. I torno a tenir febrícula. Unes dècimes que, matí i tarda, em recorden l’advertència del meu amic Ayerbe: “Si tens febrícula, no et facis el valent i ves-hi directament a Urgències”. Jo em resisteixo a acceptar-ho, perquè em fa mandra reviure de nou el que ja conec prou. ‘Despulli’s, posis la bata oberta pel darrere; deixi tota la roba personal en aquesta bossa de plàstic…” Després venen les infermeres i em punxen reiteradament fins que aconsegueixen establir una via segura. Les meves venes són entremaliades i escàpoles. I ja hi som. Un parell de bosses de sang externa per vèncer l’anèmia que m’abat, i unes mostres de sang interna per a fer el cultiu que determinarà si la febrícula és, com altres vegades, la constatació de què els bacteris que dormen a la meva pròtesi coronària s’han despertat i volen festa.

La jornada d’ahir dilluns va transcórrer tal com us he dit. Ayerbe i la jove i simpàtica doctora resident que l’acompanyava –juraria que era cubana– van estar-se quasi una hora fent fotos a tots els racons del meu cor. Si haguessin estat àngels en comptes de metges, haurien descobert tots els secrets que els cors espirituals amaguen. Que ves a saber si no ho eren! Finalment, van deduir que el cor físic continua espatllat, però estable, bategant a bon ritme. Un altre assumpte ben diferent és el percentatge de glòbuls vermells de la sang que aquest gestiona. L’hematòcrit estava massa baix, massa necessitat de reforços. Així que el doctor Ayerbe va escriure a mà una nota oficial recomanant l’ingrés a urgències i el procés que ara espero culminar amb èxit, aquest matí mateix, quan la sang nova corri per les meves venes.

De moment el meu inconegut “nebot” diu que m’ha tornat el color a la cara. Ja no semblo un monjo pàl·lid, sinó un monjo de galtes vermelles. Amb prou energies per a tornar a la residència i continuar acompanyant-vos amb les meves gloses habituals. Escrites, ara sí, per mi mateix.