Ha estat molt oportú Josep Pitarque en publicar l‘article de l’Agustuina Rico el Grama de 1977, sobre les monges del Singuerlín, arran de la mort de la Izaskun, que van deixar la comunitat per anar a viure en un piset, “com tothom”, i fer de mestres com les mestres laiques. Pertanyien al nou col·legi de la Sagrada Família i de seguida es van guanyar l’estima i la fama de ser un bon col·legi. Però en la comunitat es feia forta la idea que els col·legis religiosos no responien a l’esperit evangèlic. De fet, les alumnes que acabaven anant-hi pertanyien a les famílies benestants de la ciutat, mentre que les pobres les apuntaven a l’escola pública.

Era el temps en què els aires del Concili Vaticà II havien sacsejat l‘Església, imprimint-li un enfocament nou, i que l’església de Santa Coloma sota l’impuls dels nous capellans arribats a la ciutat dormitori, havien donat a les parròquies que van fundar, que es resumiria amb la frase del canonge González Ruiz, “creer es comprometerse”; un compromís a favor de la millora de la vida de la gent més necessitada, a imitació de la vida de Jesús.

I remarco en especial la influència que reberen les monges del col·legi de la Sagrada Família del seu rector, el capellá Salvador Cabré, que amb la dèria de fer una Església pobra i sense poder, insistia en l’encarnació dels cristians -dels capellans, de les monges- en la vida quotidiana, i referint-se a les escoles solia repetir: “Si no hi ha tramvies catòlics per què hi ha d’haver escoles catòliques?” De fet, les monges van traspassar l’escola al Ministerio d’Información y Turismo i les monges que no es replegaren al convent barceloní visqueren en petits grups, fent de mestres, o treballant en activitats socials, com la gent “normal”.

¡El difícil camí de viure la fe sense el recolzament de l’Església oficial! Una fe al buid, de qui es desprèn de la carcassa religiosa tradicional.