Després de sanejar els comptes finalment em subscric a VilaWeb; és un deute, i a més m’agrada perquè des de fa força anys entro cada dia en aquest diari digital, i hi trobo la informació que necessito, i l’esperit optimista i lluitador que cal avui, partint d’una postura oberta i no enganyosa.

De fet, es pot dir que sempre he viscut a prop -o a dins- del món periodístic, sense ser periodista  (tot i que el Col·legi de Periodistes me n’atorgà al carnet per la feina feta en aquest camp). De petit, a casa cada dia entrava La Vanguardia. Tot i que ens desagradava el seu servilisme polític la rebíem, igual com ens era com una cosa natural que el nostre carrer -la Diagonal- canviés de nom, d’acord amb els diferents governs que s’imposaven al país. O com acabada la guerra vam familiaritzar-nos amb la revista, Destino, que  també era del règim, però que m’agradava molt. Recordo els articles de Josep Pla, els de l’historiador Nadal, els molt avançats dedicats a la religió de Jiménez Lozano…

 A VilaWeb, en canvi, em trobo com a casa: molts articles i d’una temàtica molt variada. No els llegeixo tots, ni molt menys: però sí i sempre l’editorial de Vicent Partal i els articles d’anàlisi polític d’Odei A.-Etxearte i Josep Casulleras Nualart. I no em perdo mai els intel·ligents i incisius articles i entrevistes d’Andreu Barnils. I hi ha els articles sobre la llengua de Josep Badia i Marta Junyent, els més literaris de Marta Rojals… i un llarg etcètera.

Conclusió? Llegir VilaWeb: una bona informació, enriquidora i encoratjadora.