Encapçalo  la glosa d’avui amb un quadre (*) on anoto uns països que han aconseguit la independència en temps molt recents, països que he escollit perquè pel  nombre d’habitants són més petits que Catalunya. I dic Catalunya: quan hauria d’afegir-hi els països catalans, alguns com la Catalunya nord, o el territori de la Franja, arrancats salvatgement del Principat.

Crido l’atenció sobre els efectes corrosius que es produeixen quan l’estat dominador empra tots els mitjans de què disposa, i s’abraona contra la llengua, que és l’ànima del país. ¡Qui ho diria, avui, que al Rosselló,o que a unes ciutats ahir tan catalanes com Prades o Puigcerdà  ja quasi ningú parli en català! Doncs això és el que aquí pretén el govern espanyol, amb l’excusa que el castellà recula, i, més pèrfidament, negant que Catalunya sigui una nació.

Recomano als lectors del capvespre, en especial als qui encara no veuen clara la independència del país, que repassin el quadre que encapçala l‘escrit. Nacions petites, algunes força més que Catalunya, a les quals la llibertat aconseguida fa poc temps els va molt bé, fins a produir-nos enveja, com és el cas de Finlàndia.

Ho dic un cop més: és l’hora de cridar ben fort, amb el poeta Joan Maragall, “Adéu, Espanya!”.

(*) Tret de l’Atlas de Mochilla, any 2005