Avui volia parlar de la Bíblia però anit no vaig embastar l’escrit i aquest matí no sé si dir que em fa mandra escriure o que no en tinc ganes. En els tractats de mística en dirien eixutesa. Moments en la vida espiritual en que un cau en la desídia, i no faria res.
Ben bé en mi no és això: sinó veure a què dedico el meu poc temps, en aquesta darrere etapa de la meva vida. Els dies passen molt de pressa i a la residència les hores estan programades amb una fixesa tal, que sembla que el dia s’escurci. Les hores dels àpats –matí, migdia, nit–, el treball a la cuina i, entremig, respondre els missatges del whatsapp, fer les trucades, rebre les visites…
Em sento obligat a escriure cada dia el capvespre (que ha d’estar acabat abans de les nou del matí). Penso en els amics i amigues invisibles –uns sis-cents que m’esperen a l’altre cap del capvespre. Però fa mesos que tinc a l’agenda unes tasques de l’ordre de “tancar carpetes”, a les que amb prou feies hi dedico temps: acabar el llibre Enllà, que porto mig fet fa més de trenta anys; catalogar la meva deixa a l’espai del Fondo; seleccionar i ordenar un munt de fotos… sense deixar les tasques que encara tinc a Santa Coloma…
Em dic: és l’hora de fer els deures.
Bona tarda.
Avui estava pensant de manera semblant a la seva.
També sóc molt gran. Tinc ja 82 anys. (Quasi 83). I tot són papers per ordenar.
Però fa una estoneta, comunicant-me per Ws amb una amiga més jove, hem començat a recordar coses que ens agradava fer quan erem petites… jo ballar claquè.
No ho he fet mai, però vaig a intentar retrobar alguna pel.lícula dels anys 1945 a 1955 aprox. de la Shirley Temple.
De cop i volta m’he sentit molt feliç.
Moltes gràcies pels seus escrits.
Personalment m’agrada molt poder llegir els teus escrits. Si no puc fer-ho diàriament, els encadeno un rera l’altre quan tinc una estona, i sovint deixo pendent aquell que m’agradaria poder deixar-hi un comentari, encara que reconec que no sempre ho acabo fent… Escriure, encara que sigui un petit fragment, suposa una dedicació de la qual no sempre, ben segur, és fàcil disposar-ne. A mi m’ha agradat sovint escriure articles i comentaris , i em reconec que em cal molt de temps per poder fer cinc línies… Així i tot, per poc que puguis trobar una estona entre el “deures pendents”, celebro en gran mesura que ens puguis compartir els teus pensaments i escrits.
Forta abraçada!