Fa dies que no dedico cap glosa a la política.  No trio el tema perquè seria repetir-me, dir el mateix de ja fa temps, i perquè estic enormement decebut dels nostres polítics. Tot i que comprenc que la por que tenen als càstigs amb què els amenaça el govern espanyol els encongeixi i acovardeixi. I hi ha l’escàndol dels espionatges, que comentaré un altre dia, i que espero que faci caure el govern espanyol, com un cas semblant va fer caure el president Nixon.

Ara el que m’enrabia i, sobretot, m’entristeix, és veure amb quina malícia i perversitat el govern, a través dels jutges, lluita contra la llengua catalana. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sense tenir-hi cap dret, imposa que a les escoles el 25% de les classes troncals es faci en castellà, amb la malèvola intenció de carregar-se la immersió, que ja prou que falla als col·legis, amb tants professors i  professores d’origen espanyol que no fan gran cosa perquè el català sigui la llengua habitual.

Una lluita de la que en pateixo conscient des del dotze anys, quan anava al col·legi, on se’ns obligà a fer tots els estudis –durant vuit anys!—en    castellà. Castellà a les escoles i castellà a la Universitat, on hi havia a les parets cartells amb frases que et comminaven que parlessis “en cristiano. “Si he nascut a Catalunya i la nostra llengua és el català, ¿amb quin dret m’imposen el castellà?”, pensava de jovenet.

Feliç el dia que, independents, podrem ser el que som!