He estat a punt de no penjar cap glosa, avui. Ni aquest matí ni anit em venia al cap cap tema, i ja havia decidit no obrir el capvespre, però em sabia greu, perquè quan ho faig, hi ha  persones que pateixen pensant que no em trobo bé. De fet, des que he sortit del confinament se m’ha apoderat una mena de mandra, un decaïment, amb estones d’endormiscament. Em diu tothom que això és natural, a ells –els qui han sofert el Covid—també els passa.

Em costa escriure i dedico força temps a ordenar papers. O a fer neteja. Al llarg dels dies tens idees i retalles articles que et poden servir, i documents que potser et seran útils. Al cap d’un temps, un munt. Però com em recorden els companys amb els qui he estat treballlant a la cuina, ja tinc noranta anys, i més que iniciar noves coses, com em deia el meu germà Nanuel, és el temps de tancar carpetes. Tancar carpetes que vol dir ordenar les coses, acabar el parell de llibres que arrossego de fa temps… i viure aquest temps, veient passar els dies.

Com l’atzavara, que quan s’ha fet vella fa una flor i s’asseca. Això les atzavares però nosaltres, les persones, en lloc d’assecar-nos ens polim una miqueta per arrodonir la vida viscuda.

¿Quants papers hauré estripat?