Tinc la mirada clavada en la foto que vaig veure ahir a Internet i ara, quan vull escriure la glosa del capvespre, tot el que se m’acut em sembla una niciesa. ¿Quin valor tenen les nostres coses, la bellesa d’una flor, la inauguració d’una exposició… fins i tot la dramàtica guerra d’Ucraïna al costat de la magnitud del que passa a l’univers?

La nostra galàxia llegeixo que és la més petita de les moltes que   hi ha al cel. I no obstant, quan de nit la contemplem i veiem l’enorme quantitat d’estrelles que conté, la sensació de la nostra petitesa és enorme. A mi em ve al pensament allò que imaginativament va escriure el gran pensador Blas Pascal: som com un petit insecte, que un petit moviment d’un astre ens esclafaria.

Filòsof com era, i cristià, afegia: però jo tindria consciència del que em passava. Com volent dir que tot i la nostra petitesa la facultat de pensar (i, evidentment, d’estimar) ens fa més grans que l’enorme univers.

Per seguir pensant-hi!