He acabat la lectura dels Fets dels Apòstols, una relectura ara més atenta al seu aspecte històric que al religiós. Sant Pau –o Pau de Tars– va ser contemporani de Jesús, i tot que no es van conèixer, va parlar moltes vegades –com explica ell mateix– amb els seus deixebles, en especial amb Pere i Joan, i amb Jaume, el germà de Jesús. Segur que els preguntaria amb enorme curiositat i passió com era Jesús, a qui consagrà la seva vida com a apòstol i propagandista del missatge cristià.

En els seus sermons “escrits”, tal com els recull l’evangelista Lluc, el trobo massa conceptual i, a diferència dels que feia Jesús, més ideològics que vivencials. A excepció, potser, del magnífic discurs que va fer a Atenes, la cosmopolita ciutat on abundaven els pensadors i els filòsofs. Ja el començament del seu parlament era molt vívid. Els va dir: “Recorrent la ciutat i contemplant els vostres llocs sagrats fins i tot he trobat un altar que porta aquesta inscripció: ‘Al déu desconegut’”, i continuà el discurs sobre Déu partint de les coses que ens envolten i no de conceptes religiosos. Els parlà del Déu “que ha fet el món i tot el que s’hi mou, senyor del cel i de la terra, que no habita en temples construïts per mans d’home, ni té necessitat de cap servei dels homes, ell que dona vida i alè a tota cosa”.

I partint del món que acabava de pintar els digué que “potser podríem acostar-nos-hi a les palpentes i trobar-lo, perquè ell no és lluny de ningú de nosaltres, ja que en ell vivim, ens movem i som”. I ho reblà al·ludint a poetes grecs contemporanis, que ells sí –digué– han seguit aquest camí. Un Déu que no és en la religió que ens cal cercar sinó en la vida, com Jesús no es cansà de manifestar en les seves converses, especialment en les paràboles, que són com petites històries en les que partint de la vida quotidiana, ascendint i endinsant-s’hi, trobem un besllum de Déu.

Un camí cap a Déu molt terrenal.