Un pensament, avui, per les herbes remeieres i per la incommensurable riquesa que tenim al nostre país, amb plantes i herbes de tota mena! Avui celebrem la diada de Sant Ponç. A Barcelona aquesta festa remunta a l’Edat Mitjana, quan la farmacologia encara no existia i la gent se servia de les herbes per l’alleujament de les seves malalties i, en determinats casos, la curació. Això del seu valor remeier ho vaig descobrir de molt jovenet, quan passàvem els estius a la masia de Can Fatjó dels Xiprers. M’havia cridat l’atenció que un dels gossos menjava una herba i un dels fills del masover em va dir que era per curar-se del mal de ventre.

També de molt jove em vaig acostumar a les infusions. Sobretot de farigola. També la de la camamil·la –que per massa dolça ja no m’agradava tant. Avui la meva preferida és la de marialluïsa. Begudes no tant per curar-se sinó pel gust de prendre una aigua calenta que té bon gust i fa olor. A les Dolomites, quan vaig passar-hi una llarga temporada, vaig descobrir que moltes de les herbes del camp són comestibles. La sorpresa que vaig tenir quan al dinar (en la residència de monges on feia de capellà) a l’hora de dinar en lloc d’enciam o escarola les monges em van servir un plat de dents de lleó, l’herba que omple els camps de flors grogues.

Tinc amigues que tenen una gran afició a les herbes i a les flors. Alguna d’elles fins i tot va a cursets on n’estudien les virtuts remeieres. De vegades en fem broma, i riem quan en valoren les virtuts de forma que pot semblar exagerada. Però com a complement de la medicina científica té el seu paper, físicament efectiu, i psicològicament tranquil·litzat, agradable i festiu.

Tant de bo es trobés una infusió prou excitant que tragués la por als nostres polítics, tan dèbils davant el govern espanyol.