Dedico el capvespre d’avui a un esdeveniment que m’interessa perquè la nostra amiga Fina, germaneta de l’orde fundada sota la inspiració del germà Carles, ens en ve parlant amb entusiame des de fa ja dies. I perquè l’exemple de Carles de Foucauld ha marcat l’espiritualitat cristiana d’avui, i penso que és bo que se’l recordi, se l’homenatgi i se l’estudiï.

L’esdeveniment és la canonització del pare Foucault. El reconeixement oficial –diríem– per part de l’Església, de la seva vida i de la seva obra. Un reconeixement que s’ha celebrat a Barcelona amb una missa solemne, que segurament al germà Carles no li agradaria gaire. A l’altar només homes, i tots guarnits amb pomposos vestits per celebrar una festa en la que la cerimònia fa difícil la comunicació.

A mi la vida del germà Carles m’impressionà molt, i em marcà profundament, com també em succeí quan vaig descobrir la santa –també moderna–, Teresa de Lisieux. Ella i ell baixaven la religió i la fe del cel a la terra. I humanitzaven la pietat, fent-la més senzilla i més humana. Després, exemples com la dels capellans francesos que baixaren a treballar al fons de les mine,s aportaren a l’espiritualitat d’avui, i de forma descarnada, el fort segell del compromís social.

Són pensaments que em susciten cerimònies com la que comento, en la línia del que diu sovint el papa Francesc: sortiu de l’església, aneu al carrer!