Un Ciència ficció pertorbador, el d’anit sobre la proliferació imparable dels senglars a Catalunya. Uns dies enrere, quan arran de la pandèmia vam començar a veure algun senglar o una família de senglars passejar pels carrers de la ciutat deserta en cerca de menjar, fins ens feia gràcia, i era objecte fotofrafiable. Però ara, quan es coneixen els estralls que produeixen en els boscos i de manera especial en el món pagès, hem pres consciència que som davant d’un problema molt seriós.

Passa que aquests animals s’han quedat sense depredadors i l’equilibri biològic s´ha trencat. Quan hi havia llops a la muntanya i als boscos, ells se n’encarregaven de disminuir-ne el nombre, perquè els mataven per alimentar-se. Ara els llops han desaparegut. I d’altra banda, els senglars han perdut la por a l’home i han descobert que els és més fàcil alimentar-se amb el menjar que els humans els oferim, que haver-lo de cercar sota terra, o enmig de la malesa. Van a la ciutat , tomben els containers i s’atipen. O troben al camp la taula parada en els camps conreats pels pagesos.

Què fer? Primer de tot prendre consciència de l’existència de l’equilibri biològic, que els humans trenquem. I pensar que l’home no és el rei de la creació sinó un ésser vivent més, que ha de compartir la terra amb els altres éssers que hi viuen, molts molt abans que nosaltres. I després –en la immediatesa– continuar assajant les mesures que ja s’apliquen com infertilitzar els animals, protegir el sembrats amb barreres elèctriques, augmentar la caça i ¿potser fer batudes, mentre l’animal se’ns hagi convertit en un enemic?

De la foto curiosa i dels artilugis que ens dicti l’experiència passar a contemplar la terra com la casa de tots!