‘…diffusivum sui’

En un dia tan esplèndid com feia ahir una amiga em va preguntar si el sol entrava a la meva habitació. Li vaig dir que no: enfront de la meva finestra a la vorera del carrer Roger de Flor s’alça un mastodont d’edifici de vuit o nou plantes, que em tapa i oculta el sol. Si aquest edifici no hi fos veuria la sortida de l’Astre Rei, i els primers passos que dona cap a migdia –que els blocs que hi ha en la cruïlla amb el carrer Casp també em tapen.

Vaig dir que no d’esma, perquè és així i ho tinc comprovadíssim. Però per uns instants em va semblar que s’havia produït un miracle: des del seient on estava llegint, als peus del llit vaig veure el meu despatxet inundant per la llum del sol. Em vaig alçar. Vaig mirar per la finestra i vaig veure que la façana de la casa que em tapa la vista, el sol la banyava amb ganes, com si la llum se li hagués enganxat i regalimés cap avall.

El miratge em va fer pensar en una frase que repeteixo sovint, que vaig sentir per primer cop al seminari, atribuïda al teòleg cristià Pseudo Dionís Aeropagita, deixeble de sant Pau, i que altra gent saberuda atribueixen a Plató. Disquisicions a part, la imatge reflecteix a la perfecció  el que pretenc dir: que la bellesa, la bondat, les bones accions, l’alegria, l’entusiasme… el bon rotllo! no es queden reclosos en la persona que n’és plena, sinó que surt i amara l’ambient i s’encomana.

Heus ací la frase: “Bonum diffusivum sui”.

Sigues el primer en comentar on "‘…diffusivum sui’"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*