El vespre d’avui farà dos anys que va morir el meu germà Manuel. Em sembla impossible que ja faci tant. El temps passa molt de pressa… Però és que també quan els records són vius i intensos la presència supera a l’absència. Tant és així que hi ha cops que em dic ‘això –el nom d’una persona o d’un lloc que no em ve a la memòria—ho haig de preguntar al Manuel’.

Són gairebé cent anys de convivència estreta. No cal dir que “absoluta”, si em refereixo a la infància, a les  estades a Sant Feliu, a les sortides amb l’avi, o els tres intensos anys de la guerra civil,  i els vuit anys interns al col·legi, sempre en la mateixa classe. De grans els camins es van separar. Però les morts, primer del germà gran, després del segon, i últimament del tercer, ens van unir encara més. Portàvem ja anys, darrerament, dinant junts cada dimecres al seu pis de la Diagonal…

Home fonamentalment de la família i del país, amb una tenacitat benedictina no va parar fins que arreplegà tot el que va trobar sobre el meu pare fins aconseguir que de ser un desconegut se l’admirés no solament com a arquitecte, sinó com un personatge humanista. I la seva altra gran passió va ser el país. Catalunya! Fundador de l’Acadèmia de Llengua Catalana va treballar “per salvar els mots” i pel reconeixement dels defensors de la cultura catalana en els anys foscos de la dictadura… Una inquietud que s’esforçà trametre als infants a través de la deliciosa revista infantil Tretze vents.

El  temps passa. Però –afortunadament!– la petjada que deixem viu en les persones que ens sobreviuen.