Octavio Paz va escriure un llibre sobre una monja –de qui ara no recordo el nom– que, recolzant-se en l’honor degut a la seva condició de superiora d’una comunitat religiosa vivia, en plena clausura, amb totes les comoditats i prerrogatives d’una gran dama. El títol del llibre era ben expressiu, i l’he recordat sempre. Era “Las trampes de la fe”, i ara hi penso canviant la paraula “trampes” per la d’“aberracions”: “les aberracions de la fe”.

Ho escric després d’acabar la lectura de l’enfarfegós llibre “Templarios, Soldados de Dios”, de Zvonimir Grbasic, de qui són també les nombroses làmines que il·lustren el llibre. Un llibre carregós per la seva minuciositat, pel gran nombre de noms que hi surten, molts d’idiomes que ens resulten difícils, i de llocs i batalles, difícil de seguir.

Jo volia entrar en la filosofia o en la valoració de les guerres religioses i, sobretot, en la plasmació definitiva de fins a quines aberracions pot arribar el dogmatisme. L’orde religiosa dess templers i les croades en els que tant s’hi implicaren és un testimoni contundent d’aquesta desviació de la fe. En la creació de l’orde hi tingué un paper principal sant Bernat, de la qual en va escriure la regla. I en el muntatge de les croades hi jugà un paper principal el papa Urbà II, amb la implicació de la cristiandat, amb figures tan destacades com el rei de França sant Lluís. Aquests dies veiem com una altra passió –l’imperialisme nacionalista– és capaç de justificar els horrors d’una guerra moderna.

Un exemple extrem de fins a quines aberracions ens pot dur el dogmatisme.