Després de l’esclat festiu de la festa de Sant Jordi, patró de Catalunya, arriba com qui diu silenciosament la festa de la Mare de Déu de Montserrat, també patrona del nostre país. Una festa més íntima, més del cor endins, com de qui peregrina i fa camí. Una devoció, la de la Moreneta, que m’atreviria a dir que toca el cor d’una majoria de catalans, bé perquè creuen en el paper que l’Església atorga a  Maria o, simplement, perquè hem convertit la muntanya de Montserrat i la seva imatge en un símbol mític, en el que pengem els nostres anhels més alts.

La mateixa muntanya amb la seva estranya i bellíssima orografia, i situada al bell mig de Catalunya, se’ns fa ben present. Vagis on vagis que estigui una mica alt distingeixes la muntanya. Recordo que fins quan vaig fer la mili a Segòvia quan pujava a la serra del Guadarrama no podia evitar de mirar a l’horitzó, cercant Montserrat –que ja sabia que no veuria. I fins i tot, durant la guerra, quan els rojos destruïen les imatges religioses, es mantingué incòlume en plena plaça de Caalunya, la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que avui encara podem veure.

Al Virolai diem que a Montserrat comença la nostra història. La història del país, per l’enorme influència que Montserrat ha exercit sobre Catalunya. Una afirmació que molts catalans i moltes famílies poden fer, perquè rara és la persona que d’alguna manera o altre no hagi pujat a la muntanya santa en cerca d’un ajut. I són molts els catalans que s’hi han casat o que –com els meus pares—s’hi han promès i han posat als peus de la Moreneta el ram de flors de la seva boda.

A Montserrat, amarats del misteri, podem descobrir que som a prop de l’escala de la glòria!