La finestra de la meva habitació dona al carrer Roger de Flor, cantonada Casp. A poca distància hi ha un bloc de cases, discret en la seva modernor, que queda força tapat pel fullam de dos arbres força alts, un plataner i, més frondós, un lledoner. Ara, després de les darreres pluges, els dos s’han refet, i tenen més fulles, d’un color molt viu, un verd tendre molt bonic (sobretot el lledoner).
Sembla que el lledoner està cridat a substituir els plàtans, que tan abunden als carrers de les ciutats, suposo que seguint l’exemple de França. El plàtan té en contra que perd les fulles a l’hivern i, sobretot, que el seu pol·len produeix al·lèrgia a moltes persones. A França ja vaig veure que a la ciutat de Nimes als principals carrers hi ha lledoners, en lloc de plàtans. El lledoner es caracteritza pel seu fruit, unes boletes petites i compactes que són comestibles, d’un sabor molt dolç, però que no es comercialitzen perquè el pinyol ocupa gairebé tot el fruit.
El lledoner em recorda quant de cruels poden ser els nens, sense adonar-se’n. Veient els lledoners em ve el record de com, per divertir-nos, mortificàvem el bon professor de Química, de caràcter dèbil, incapaç d’imposar-se. De les boletes dels lledoners en fèiem municions que disparàvem contra el pobre home, ficant-les en un tros de canya i bufant fort. No entenc que els padres en lloc de castigar-nos a nosaltres i fer-nos veure el mal cor que teníem, van expulsar el senyor Catalina.
A mi em sabia greu el què fèiem. Però també m’ho passava bé amb el que per mi era una entremaliadura.
Molt interessant la descoberta dels lledoners al barri, Jaume. A Barcelona -llegeixo a la Vikipèdia- tenim quasi 160.000 arbres plantats als carrers, dels quals 54.354 són plàtans i 17.375 lledoners. Són les espècies més nombroses.
La progressiva substitució dels lledoners pels plàtans es va decidir sent alcalde Joan Clos, i no tant per la pol·linització -que també- sinó perquè la majoria d’exemplars estan malalts pel fet que als carrers i als escocells no troben l’espai que necessiten per desenvolupar-se. Això obliga a fer-los podes constants i dràstiques, que els provoquen podridures i infeccions.
Com a responsable de la secció de Local de La Vanguardia vaig contribuir al debat ciutadà sobre la substitució dels lledoners (almez en castellà) com a arbres d’alineació a Barcelona. El debat va permetre parlar quasi diàriament del tema, i eixamplar-lo amb la incorporació de comentaris sobre les altres espècies existents a la ciutat. Ignasi Viladevall-Palaus va escriure delicioses cròniques en les quals es donaven a conèixer les qualitats físiques, el lloc on s’ubicaven i fins i tot els ressons literaris de cada espècie arbòria. Finalment, el diari i l’Ajuntament van editar conjuntament ‘Ciudadanos árboles’, una revista divulgativa en la qual reivindicaven pels arbres el reconeixement i demanaven l’agraïment ciutadà que es mereixen.