Ahir, vigília de sant Jordi, vaig baixar al meu antic barri del Fondo, de Santa Coloma. Una mirada a un món cultural –i social– molt diferent del que avui viu la ciutat, i del que es manifestarà a tots els carrers de Barcelona, i per tots els pobles de Catalunya. Hi vaig veure una munió de persones amb la pell obscura: magrebins, paquistanesos… i molts xinesos. Són ja veïns de la ciutat; nous colomencs, nous catalans.

I em cridà l’atenció una dona que havia muntat discretament una paradeta en plena plaça del Fondo; un parell de galledes on hi tenia un grapat de roses. “La rosa de Sant Jordi”, cridava en català, tot oferint-les als transeünts per fer algun dineret, suposo que sense haver demanat permís a l’Ajuntament.

M’agrada barrejar-me amb aquests nous colomencs. Han vingut de lluny empesos per l’esperança d’aconseguir un nivell de vida millor. Un dia llunyà? també regalaran una rosa a la persona estimada, i compraran un llibre, i celebraran la festa de Sant Jordi? La festa més bonica, la més rica, la més catalana de totes les festes que es fan a Catalunya.

Segur que els nets de la senyora de “la rosa de Sant Jordi” a l‘escola han après el català. Una victòria molt més important que la del cavaller Jordi matant el drac llegendari.