Quan un és jove sol tenir la impressió que el temps passa molt de pressa, i que ho arrossega tot, a ell, al món on es mou… Però a mesura que un es fa gran diria que té la impressió que queda al marge de les turbulències del corrent, i que veu passar el temps com espectador, igual que quan es contempla un riu des de la riba.

El temps s’ho emporta tot i si un dura més del normal veu com les persones amb les que ha passat els anys, els familiars coetanis, les coses en les que ha treballat… s’han anat fonent, o distanciant. És el que em deia el poeta Màrius Sampere: aquella sensació que ell sentí quan veié una foto de quan era petit, de la qual les persones que hi sortien ell era l’únic que encara vivia. I vulguis o no vulguis et pot assaltar la impressió que tu ja hi sobres, al món, o que fas nosa, que ets un sobrevivent respectat i fins mimat perquè formes part del món dels records, com les fotos antigues d’un àlbum.

El meu germà Manuel, deia que la nostra edat (els dos nonagenaris) era el temps de tancar carpetes. I sí, tenia raó, però afegeixo que aquesta etapa darrera –com va dir Lluís Llach en una entrevista que li van fer–, és un temps preciós per prendre consciència del gran valor de la vida. Un temps per donar els darrers cops de martell a l’estàtua que és cadascú, per entrar a la posteritat, reflectint vigorosament l’ideal perseguit dia a dia, pas a pas, en el camí titubejant que és l’existència humana.

Temps d’aprofitar al màxim el silenci interior, que caracteritza la vellesa.